18 de juny - Sukotai
Ens instal·lem a una casa d'hostes a la "nova Sukotai" 100% recomenable, Ban Thai guesthouse té uns minibungalows amb un jardinet ple de gesamí, un tracte fantàstic i una cuinera excel·lent. Una senyora que fa personalment les comandes, que és l'amabilitat personalitzada i que, sense cap mena de pretensions, prepara el millor curry mát-sà-man que hem tastat fins al moment. Un excel·lent negoci familiar regentat per unes senyores que les escoles de negocis farien bé de convidar a fer conferències en comptes dels fantasmes habituals.
En cada bloc de viatge que hem fet hem tingut ocasió de comentar un o altre negoci d'aquestes característiques, i és que quan som lluny de casa i comptem amb un pressupost limitat, ens guanyen el cor les persones senzilles capaces de generar negocis amb ànima que no tenen res a veure amb el del papanatisme pro-emprenedor que domina actualment el discurs públic a la nostra societat, sinó amb les ganes de donar un servei humà pensat en les persones. Llocs senzills i dignes, nets i amb regust de llar on el descans és realment reparador. Sense la família del Chingin Guesthouse d'Ulan Bator, sense l'entranyable senyor Risitas de Champachac, el senyor del bigoti del Ruca a Lisboa o els encantadors senyors xinesos dels estrets que porten la pensió on vam fer nit a Muar, els nostres viatges no haguèssin estat iguals, i els hi guardem sempre un record d'afecte per pensar que la gent normal quan viatja, es mereix ser tractada amb professionalitat i carinyo.
Tornant a Sukotai, la ciutat té dues parts: la nova, un poble més aviat normal, i l'antiga, un complex de ruines del segle XIII en un estat formidable.
En un entorn verd, frondós i ple de llacs apareix un trocet d'història. Quan a la nostra terra treia el cap el Romànic, aquí emergia un regne que suposa una de les culminacions de la cultura siamesa. Com acostuma a passar, en aquestes terres que han conegut tantes guerres i saquejos, i on el clima erosiona sense pietat les construccions humanes, el principal testimoni el conformen les runes dels temples religiosos.
Ens enganxa la pluja, però això ens ajuda a que baixi la calor i a que la inmensa majoria dels ja pocs visitants que hi havia pels temples, desapareguin corrents deixant-nos les runes per nosaltres solets. A la llum del capvespre les columnates i pagodes de Sukotai guanyen presència i els seus innumerables budes atrotinats recuperen l'alçada i la profunditat de la mirada.
Per la nit sortim a descobrir una mica de la vida a la nova ciutat. Endrapem uns fideus al mercat nocturn i donem una volta pel que suposem que deu ser quelcom semblant al ball de festa major. Una carpa amb unes quantes cadires al voltant deixen lloc a una pista de ball amenida per una simpàtica orquestra de tailandesos veterans i incombustibles. Una majoria de dones de totes les edats es desmelenen al ritme repetitiu de cançons que no s'acaben mai interpretades per l'Ibrahim Ferrer tailandés. La Vidal, que té anima de talent hunter, està convençuda que la banda en questió podria tocar al Sonar 2016 i no desentonar. La vida nocturna dels habitants del nou Sukotai, ens fa pensar en els antics temples que hem visitat, i com en el seu moment estarien voltats de vida, de cantants veterans i senyores a qui agradava ballar, de llocs on servirien sopars de duro i de viatgers despitats.
Acabem la nit fent uns gintonics amb poc gin, i unes margarites amb poca llimona al Chopper Bar, una terrasseta estupenda que, excepte les horroroses patates fregides amb gust de restes de peix, és un lloc perfecte on elucobrar sobre la Sukotai antiga i la nova, mentre la Vidal ploma al Querol en unes partides de Chinchón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada