Ayuttaya sense rodes

16  i 17 de juny - Ayuttaya, ciutat de temples

Un tuc-tuc amb el carro al costat de la moto a mode de sidecar ens deixa a l'estació d'autobusos de Kantxanaburi. Dos busos i un transbord ens separen d'Ayuttaya, però no caldrà que ens esforcem a localitzar res, perquè una àvida treballadora ens localitza a nosaltres. La senyora d'uniforme ens enganxa abans de que posem un peu a terra i ens deixa directament a l'autobús, és la cobradora, senyora Cobradora o Dona-Aranya.

Els autobusos de línea són tots uns Mercedes de llauna, pintats amb colors ben llampants i customitzats al gust cada conductor. Els ventiladors al sostre ja avisen de la caldereta a la que estem a punt de pujar, però aquí hi ha una flexibilitat amb la seguretat que a vegades et somriu, i viatjarem tot el trajecte amb les portes obertes, fet querespon a un doble objectiu.  Primer: ajudar a refrigerar l'autobús-llauna. Segon: facilitar la feina de la Dona-Aranya.

La feina, o millor dit les feines. Nosaltres això dels cobradors d'autobús ho havíem sentit algun cop als avis, i veure a la Senyora Cobradora en acció resulta impactant. Guaita les parades per localitzar els qui han de pujar, fa parar el bus, ajuda a pujar les senyores, millor dit les enganxa al vol i les fa pujar a força de braços. Cobra, dóna conversa, acomoda l'equipatge pesant, lliura sobres misteriosos a les parades de control, passa encàrrecs i avisos de punta a punta del recorregut, mentre es cruspeix una de blat de moro, travessa corrent amb evident coixera quatre carrils d'autovia per anar a lliurar una remesa de tiquets a una parada de control... Amb la Dona-Aranya a bord ningú pensa en demanar que engeguin l'aparell de vídeo, una relíquia per cert amb pinta d'haver retransmés les proeses de Yuri Gagarin. Des d'aquí el nostre més sentit homenatge a aquesta treballadora dels cotxes de línia tailandesos i el nostre odi infinit a l'inventor de les màquines expenedores de tiquets de transport.

Un detallet: a l'autobús pugen diferents monjos amb túniques safrà i cap pelat. La nostra amiga els fa pagar el bitllet com a tothom, però en el seu cas no agafa els diners amb les mans, demana que els propis monjos introdueixin els diners a la caixa. Agafar diners d'un monjo déu anar malament pel kharma, o senzillament és una conseqüència més de la prohibició de que les dones toquin als nois de taronja.

Ayuttaya és una ciutat extranya, un autèntic repte fins i tot per un GPS. Fou l'antiga capital, i l'actual ciutat sembla un accident construït al voltant d'unes ruïnes increibles.

Instal·lats al carrer dels motxil·lers, lloguem unes bicis. Cinc minuts després de començar a pedalejar la nena ja tenia una roda punxada, i cal dir que a 35º i 90% d'humitat, el sobreesforç que representa anar amb una roda malmesa produeix una gran alegria. Serà el Querol qui acabi portant la bicicleta accidentada per tal d'evitar l'inici de la III Guera Mundial.

Ayuttaya val la pena, i tot i rodes punxades, és un encert recòrrer-la en bicicleta. Ayuttaya és una prova vivent d'un passat glorios. Capital de Siam al segle XIV, és avui patrimoni mundial per la UNESCO.

Veien les distàncies i l'escala real de la ciutat, decidim llogar un tuktuk el dia següent per veure els temples més allunyats de bon matí, i l'encertem. A primera hora no trobem pràcticament a ningú als temples, i sobretot, no fa tanta calor. 

Certament després d'haver estat a Angkor Wat tot sembla petit, però la bellesa de Wat Chai Wattanaram és inqüestionable. Aquí els temples son fets de maó i morter, es tractade complexos amb diferents sales de les que en queda poca cosa, però on s'aprecien les columnes que separaven les diferents naus, les pagodes dels voltant i les grans pagodes o les estupes que presideixen el conjunt. A banda de les múltiples estàtues de buda, de materials més resistents que els continents, i col-locades en seqüències interminables.

La turistada del dia ve de la mà de l'inestimable conductor del tuk-tuk: el nostre Steven Seagle tailandès ens pregunta si volem veure elefants i ens explica que podem pujar-hi i fer un passeig entre les ruines. Ho hauríem d'haver suposat, però la Vidal havia llegit sobre una fundació privada, Elephant Stay, que es dediquen a rescatar i cuidar aquests increïbles mamífers. El que ingressen dels turistes va destinat al menjar i per poder rescatar més animals. Així que pensant que ajudaríem a dita fundació i que podríem tocar-los i veure'ls d'aprop en hi avenim encantats.

Ja havent pagat i damunt de l'animal ens n'adonem de l'error. No és el lloc adequat i els qui ho regenten no són precisament germanetes de la caritat. L'escena passa en segons de feliç contribució a amarga complicitat amb uns pirates que es guanyen la vida explotant una espècie en perill d'extinció. Poques vegades ens ha sabut tant greu gastar-nos poc menys de 30€.

El disgust no ens el treiem de sobre, però certament la ciutat i les seves ruïnes s'imposen a qualsevol altre pensament.

En la línia de seguir utilitzant transport públic, fet que ens està estalviant moltíssims diners, ens dirigim cap a l'estació de trens, el proper trajecte el farem sobre les vies.