Mae Hon Son: Contrabandistes i bambú

21, 22 i 23 Mae Hon Son

La següent escala del nostre viatge està a sis hores de furgoneta per una carretera de curves tant bonica i verda com infinita. A mig camí passem per Pai, el poblet més de moda del nord de Tailàndia pels menors de 25. Cinc minuts de parada tècnica del bus són suficients per convènce'ns de l'encert de no fer parada aquí. El carrer on està la para dels autobusos, amb cases baixetes i un encantador ordre caòtic reprodueix a escala els carrers de serveis per a motxil·lers. Alguns viatgers que ens hem trobat en ruta i que hi han fet estada comenten que tot i la forta presència de turistes, Pai és una ciutat tranquila que conserva el seu encant.

A pocs kilòmetres de la frontera birmana, Mae Hon Son és el poble que dóna nom a la província i destí del nostre trajecte. Els dos controls militars (lleugerets) que hem hagut de superar per arribar fins aquí donen testimoni que aquesta no sempre ha estat un regió tranquil·la. Situada a la frontera de dos països amb relacions complicades, i a la falda del Triangle d'Or, on han trobat refugi les relíquies de perdedors de totes les guerres, des de partidaris de Xiang Kai Xec fins a Mong laosians aliats amb els EUA a la guerra de Vietnam. La frondosa selva ha estat refugi de tota mena de guerrilles i grups, i el cultiu d'opi una font d'ingressos capaç de garantir la seva supervivència, lluny de la mà dels estats que les perseguien. Mao Hon Son, al sud d'aquesta cruïlla de fronteres, amaga cicatrius i un aire bandoler i contrabandista, sota un somriure amable amb els viatgers.

Un somriure que a nosaltres ens rep burleta. Com si ens hagués estat esperant, tant bont punt sortim de la furgoneta comença a caure una tempesta tremenda amb llamps i trons. Crèiem que seria un ruixat als que estem acostumats, però tres quarts d'hora més tard ens convencem que no és una pluja passatgera, treiem impermeables i fundes de motxil·la i ens forrem a mode de preservatiu.

Ens allotjarem a Friend Guesthouse, una modesta, econòmica i netíssima pensió de fusta on dos matalassos al terra ens recolliran per les no tan caluroses nits. Gràcies a les pluges que cauen cada dia a partir de les 18h, per la nit i fins que surt el sol aquí estem a 24º, un autèntic descans tèrmic.

El primer dia no fem res de res, passegem, dormim, llegim, fem bugada,... Aprofitem en definitiva la tranquil·litat que ofereix aquest indret.

El poble és bonic, té un petit llac al centre amenit amb un temple la mar de colorit i un parell més de temples. Pugem al més alt, des del que hi ha unes vistes de tot el poble que ens han recomanat. Diem pugem però podriem dir grimpem, perquè el que creiem que serien quatre escaletes, es converteix en una llaaarga escalinata que, la Vidal, que és un èsser a qui sedueixen els desafiaments extrems, a decidit que havíem de  pujar a les 12 del matí. Molt diurètic.

El dia següent tenim una excursió per la selva. Sabeu aquells acudits de "van dos malayos, un americano, un coreano y dos catalanes ..." Doncs contra tot pronostic l'acudit acava bé.

Una caminada de cinc hores per la selva no és com una caminada per Montserrat, és més durillo. Primer per la humitat i la calor que fa, segón perquè a causa d'aquesta humitat el terra és molt relliscós, i les possibilitats de caure són, si més no elevades. I tercer per tots els bitxos, bitxets i bitxots que et pots trobar, principalment, mosquits. Autèntics bombarders que t'acompanyen disposats a deixar-te sec i a riure's una estona dels teus fallits intents de repel·lents.

Quan fem incursions per la selva preferim no anar en grup, perquè si bé en moments és divertit coincidir amb mouglis o la armada britànica, la resta del temps és exesperant, i preferim evitar que ens relentitzin o relentitzar nosaltres a algú. Aquesta vegada però ens va tocar en grup, i la veritat és que varem tenir la sort de creuar-nos amb una gent encantadora. Una parella de Singapur, un director de cine americà i un senyor gran coreà molt simpatic.

L'excursió que hem elegit reprodueix l'antiga ruta del bambú, des de la recol·lecció, muntanya amunt, el seu transport fins al riu a lloms d'elefants i la baixada per les rutes fluvials en forma de rais.

El verd i els paissatges bucòlics de camps d'arrós desapareixen ràpid per deixar lloc a la frondossa selva, on la calor és asfixiant. Arribem a un poblet que és el final de la ruta i allà comença la segona e inesperada part: passeig en elefants i descens pel riu en rais de bambú.

La Vidal que és molt sensible amb els animalons ja posa cares, però certament quan veiem l'estat dels animals respirem bastant tranquils. No hi ha cadenes, ni circs, ni masses emputxant-los. No som fans de la utilització d'animals per fins lúdics per tercers, són éssers vius, no joguines o objectes qualsevols, però finalment ens avenim a pujar-hi.

La baixada amb rais pel riu depén de quin dels dos li pregunteu l'opinió. A l'Andrés tot el que comporti silenci, tranquil·litat i navegació li encanta, i a l'Aina les dues primeres la posen nerviosa. Encara es pregunta perquè li diuen ràpids si anàvem a 2km/h. Per acabar-ho d'amenir, quan encara faltava mitja hora per arribar a "port" una intensa pluja ens cau a sobre, dos pollastres en un rai...

Tot i la pluja, la baixada pel riu ens parmet acoplar-nos a un ritme i un silenci ja gairabé perduts. Enmig de la frondosa selva plujosa, els rius han estat les principals vies de comunicació entre nuclis poblats. Les relacions econòmiques, socials i culturals dels pobles selvàtics han viatjat pel riu amb la mateixa cadència que ens porta de nou a Mae Hon Son, cap a una dutxa calenta, roba seca i un merescut descans.