25, 26 i 27 de juliol - Phi Phi
D'això que es veu a les fotos, d'aquestes formes que sedueixen al món, se'n diu un paissatge kàrstic. En concret un karst de mogots, el cosí tropical de les nostres costes del Garraf. L'aigua de pluja es converteix en un potent dissolvent, s'infiltra per esquerdes i fractures, es submergeix i reemergeix, converteix el sòlid en líquid i més endavant una altra volta en sòlid, formant coves, estalactites i estalagmites. Sota els efectes del monzó tot plegat es potencia, i dóna lloc a aquestes formes arrodonides tant característiques, entre la geologia i la poètica, un caprici mineral que atrapa.
No volem passar per les Phi Phi. No volem sumar-nos a les hordes de turistes que d'ençà que van veure Sean Connery o Di Caprio corretejar per aquestes platges a camí entre jurassic parck i fantasia, hi aflueixen en massa. No volem ser còmplices per activa o per passiva de les màquines excavadores que aplanen els seus vèrtex per a construir-hi nous resorts. Les Phi Phi són per a nosaltres territori de pas entre Phuket i Railay. Però un cop atravessem entre els illots, caiem seduits per una de les postes de sol més maravelloses que hem presenciat. No ens hem lligat prou fort al màstil del ferry i sucumbim dos dies a Koh Phi Phi.
En un intent de gaudir de l'arxipèlag més famós del mar d'Andaman amb una certa tranquilitat, lloguem la barqueta a un gitano del mar patrò d'una barca de proa llarga. Aquest noi esprimatxat i fumador de pipa empedernit (no de les de Magrite, precisament), ens porta d'illa en illa i de platja en platja. Sempre un minut abans o un minut més tard de que les motores de les empreses de turisme deixin anar les seves corresponents clientel·les.
Tots amb armilles salvavides, quan arriben al lloc indicat, salten com lemmings a l'aigua i omplen de topos el mar. De lluny semblen tortuguetes tronges nedant, com un muesly. Són especialment simpàtics aquells que, com banyistes noucentistes, vesteixen banyadors-granota i vestits de bany-faldilla fins als turmells.
El "poble", és un bullici. Quatre carrers mal ordenats, caòtics tots ells on s'amunteguen els serveis pels turistes. No hi ha res més que botiguetes, bars, tatus, sucs, alcohol i agències de viatge. A la nit es vesteix de Gomorra juvenil i pren l'aire d'una pel·li de fraternitats universitàries americanes. La força d'un turisme totalment desaforat sense cap control i encara en expansió.
Phi Phi és una gran pena. No hi ha discussió, és un dels indrets més bonics on mai hem estat, però som massa els que venim a gaudir-ne, i massa poca la regulació del flux de turisme que podria garantir-ne la sostenibilitat. El paradís té forma de gallina dels ous d'or, i el conte no fa pinta d'acabar bé.
